Violència psicològica i assetjament moral. Un abordatge clínic

“LA CLÍNICA DEL DESMORIR”-Capítol 1-

            Lic. Viviana Fanés

“Hay una dignidad que el vencedor no puede alcanzar” -Jorge Luis Borges-

La pregunta sobre un tractament possible en el cas de pacients on es presenta el fenòmen de la devastació de la personalitat, produïda per la confrontació amb una realitat que esdevé traumàtica i que es retalla sota la modalitat vincular basada en la dominació. Veiem els seus efectes sota la forma d’una creixent i soscavada violència, que em va portar a pensar en noves eines.

Marie France Hirigoyen, en el seu llibre “L’assetjament moral. La violència perversa en la vida quotidiana” fa una advertència que no podem deixar d’escoltar:

“… no hi ha una teràpia psicoanalítica típica adaptada a una víctima que encara està sota els efectes del xoc produït per la violència perversa i les humiliacions"  (pàg. 182)

En aquest sentit, d’acord. El dispositu analític tal i com va ser inventat no és viable. No hi ha tractament possible. Tampoc va ser inventat per això. Però no hem d’oblidar la indicació que el mateix Freud fa en els textos tècnics, on ens convida a continuar buscant nous camins per a la terapia. Lacan deixa clar que un analista no pot operar desconeixent la època que li ha tocat viure.

En la meva experiència com a analista he tractat casos en els quals noves eines han permès un possible abordatge.

Molts dels pacients que em consulten no adverteixen que el seu malestar prové del fet d’estar instal.lats en víncles sota aquesta lògica. En aquests casos, les entrevistes preliminars son importants per sondejar la procedència dels malestars que pateixen.

La majoria no poden precisar el començament, simplement han deixat de ser el que eren. Dormen malament, tenen dificultats de concentració, d’atenció, no rendeixen en les seves feines bàsiques quotidianes, la desgana s’ha instal.lat a les seves vides.

Tanmateix tot això es advertit, i molts cops alimentat, pels qui els envolten amb continus comentaris, amb els  conseqüents efectes de devastació psíquica. Darrera d’aquest discurs, s’incrementa una angoixa imprecisa que es manifesta amb sensacions d’inseguretat, autodesvalorització, autoretrets, que donen com a resultat un desvalgut total.

Els qui tenim la responsabilitat de dur la direcció de la cura d’aquests casos, hem de tenir ben clara la modalitat d’inici d’aquest malestar, per tal de no confondre una sintomatologia depressiva amb un transtorn provocat per un fet traumàtic, agent del desencadenament, encobert o no.

És important detectar la lluita interna d’aquests pacients per sortir de “alguna cosa” que no deixa de produir malestar.  Una pacient ho expressa així: “em desvisc per ser el que era…”

El desgats va donant pas a símptomas imprecisos: taquicàrdia, inquietud, fins arribar a “estats depressius” larvats,

Per a aquests pacients no és possible comprendre que alguna cosa o algú important en les seves vides, esta provocant un malestar que va creixent en gravetat.

El que és familiar es torna estrany i això no és un detall.

Podria aturar-me donant més detalls, però la meva intenció no es descriure el fenòmen, ja ho han fet d’altres autors a qui debem una aportació en l’abordatge clínic.

No podem sotmetre a un pacient a questionar-se, perquè ja vé més que questionat:  arriba assetjat.

Em permeto plantejar un material clínic que vull compartir amb vostès: “La clínica del desmorir”

Una pacient s'acosta a la meva consulta, no sap què li passa, el seu marit està venent tots els seus béns, suposadament per salvar l'empresa. Cada dia porta menys diners a casa, ella es va espavilant amb els seus magres ingressos, a més de treballar per ell i intenta no demanar res. Malgrat això el marit ha començat a tractar-la amb desgana, res el complau; l'acusa d'una cosa que la indigna, "quan les coses anaven bé eres una altra persona". Però ella no em consulta per això, vol recuperar-lo! Vol tornar a ser estimada!

Darrera tota aquesta patètica paròdia encara encoberta, ell no sembla preocupat per la situació, els seus esforços per demostrar que la seva dona estava canviant eren cridaners, que vivia alterada, angoixada, deprimida.

Ella no escoltava les meves intervencions sobre aquesta qüestió. Ell arribava cada dia més tard a casa, ella l'esperava amb el sopar a taula i ell només afegia retrets. Em deia: "no ho entenc, em desvisc per ell... tot cada dia va pitjor".

Vaig dir-li: "miri, vostè ja no s'ha de desviure més, vostè ha de començar a desmorir-se." Mai oblidaré el seu rostre expressant sorpresa, confesant que ha desitjat morir més d'una vegada. Només l'aturava pensar en els seus fills.

No va passar massa temps... Una trucada desesperada, li calia veure'm urgentment. El seu marit l'havia abandonada amb els seus 3 fills i un munt de deutes. Poc a poc va anar descobrint que les vendes no eren per salvar la pretesa empresa sino per dur els ingressos a un banc estranger. No ho va poder provar, el pla incloia a una tercera persona a nom de la qual s'havien posat els béns.

El primer que expressa és "aquest no és el mateix home amb qui em vaig casar, no és el pare dels meus fills, ni el que va presenciar els parts, no és l'home amb qui vaig construir la meva vida, no pot ser el mateix a qui vaig apostar-ho tot".

Aquest home havia abandonat la seva familia, la seva dona, decidit a començar una nova vida amb una dona 20 anys més jove. Exterminant-los afectivament i moralment.

Pero les coses no acaben aqui, en aquest punt comencen les batalles legals, les amenaces per pendre-li els fills proposant internar-la degut al seu estat emocional, amb el qual evidentment, ell no tenia res a veure.

Fins aquí el material. Vegem ara:

Com iniciar un tractament implicant subjectivament a algú sumit en la desesperació de sostenir una familia, no només des de l'afectiu, sinó des de les bases de l'estructura mateixa, en la qual, qui se suposa que compartia les mateixes intencions era alhora l'autor de les successives complicacions que dia a dia anaven en augment. .

Des del començament, no era possible posar en joc el dispositiu analític tal com va ser inventat. Si expliqués el cas amb detall, altres analistes podrien questionar que aquesta pacient no volia veure, ràpidament es podria veure que sempre asumia la falta i sostenia el discurs del seu marit.

Cert, pero hi ha una altra veritat en joc que la va situar en desavantatge, el seu partenaire tenia un pla, cada pas estratègicament estudiat, generant preocupació, alarma, sobrecarregant de responsabilitats a la seva dona, desentenent-se dels fills, subestimant tot tipus d'ajut, soscavant lentament i sigilosament tots els atributs amb un discurs subtilment devastador, una mentida amb greus efectes traumàtics. Ningú, ni la pacient, els amics, la familia, mai va saber o sospitar que la fallida no existia. Aquell pobre home treballador ordia un maquiavèlic pla per estafar moralment i econòmicament la seva dona, els seus fills i persones properes. Si hi havia una fallida en joc, era  la que aquesta  dona patiria desvivint-se.

 El treball va ser dur, entre todes dues haviem de restituir la seva dignitat, la que sempre havia tingut, però que havia perdut quan es veia a si mateixa.  Al mateix temps treballar un dol per la pèrdua d'una relació que mai havia estat el que ella es pensava.

La meva tasca com a analista era la de retrobar-la amb el què va ser, els seus valors, la seva forma d'apostar per l'amor. I, des d'allí poder  entendre què havia passat. Si és que el terrorisme psicològic té explicació. Confesso que vaig fer servir altres armes, no només les de la meva formació com analista, sino també les dels anys d'experiència hospitalària que em van connectar amb la pràctica forense

Des d'aquest punt, perquè existeixi un tractament, cal entendre més que mai el trauma com present. L'inici del tractament està destinat a engegar un dispositiu protector que permeti al pacient prendre distància del focus on se'l va situar.

No serveix de res sostenir la victimització a la qual es sotmesa, tampoco és efectica la confrontació despullada amb els fets. La victimització coagula al pacient en una posició a la qual va ser forçada. La confrontació despullada  amb els fets produïra efectes de melancolització difícils de restituir. El marge que ens queda dins del dispositiu per intervenir és molt limitat, es tracta d'una intervenció que porti al pacient a  descobrir aquelles dades que no encaixen. En l'exemple que he donat només va caldra que insinués "Com és possible que vostè hagi de cobrir totes les variables, cedir tot el que té, per salvar alguna cosa que cada cop demana més i més? Com és possible que ell pugui dormir, que no mostri signes d'angoixa, mentre vostè està cada cop més desvitalitzada?

Aquest tipus d'intervenció va permetre que se separes del bombardeig permanent de catàstrofes diari i començar a veure que tal nivell de patiment habia de ser, si més no, compartit. Va començar a registrar una manca històrica de reciprocitat.

Al mateix temps, cal estar preparats per estar presents, a disposició del pacient, encara que només sigui telefònicament, pel moment que comenci a plantejar resistència a cedir, cosa que no tolerarà el partenaire. Sabem prou bé que la personalitat narcisista de qui assetja respondrà redoblant l'atac. No vacil.larà en tractar d'evitar el desenvolupament del tractament. Si bé al començament el recolzarà per provar la malaltia del pacient en tractament, tant bon punt es recuperi el boicotejarà.

La segona fase del tractament s'adreça a vehicular l'entrellat, no hi ha negociació amb qui ha decidit quedar-se amb tot. Cap narcisista està disposat a cedir, molt proper al plantejament de la paranoia,  molts cops l'entrellat pot ser sagnant. Per aquests subjectes en el món no hi ha lloc per a dos, per molt que s'hagi efectuat la separació vincular. Es aqui on la pacient es confronta amb el més terrible, fins i tot separada el narcisista no podrà deixar-la anar.

Anomeno entrellat al lloc on lentament es portat el pacient per produir-li l'efecte de destrucció subjectiva, on no tindrà límit per accionar.

És aqui on se separen dos conceptes que -al meu parer- no són homologables, a saber: violència psicològica i assetjament moral.

La violència psicològica està operant des de l'afany de poder, qui l'exerceix troba un límit en la llei i retrocedeix allí on el seu poder perd brillantor.

L'assetjament moral, apunta a la destrucció subjectiva , té un component narcisista de tal nivell que el límit no existeix, és la voluntat de desesperació de l'altre. No en té prou amb la demostració de poder. Necessita la mort simbòlica (i per què no real) del qui ha gosat escapolir-se de la seva teranyina. La tàctica és impredeïble, immotivada i comporta un tret pervers, molt més enllà de la demostració de poder. Esta basada en empenyer a "fer fer", és així com des de la desesperació un pacient pot arribar a pensar que l'única sortida al patiment és la mort. No caldrà morir-se per sentir-se mort. Com a analistes mai hem de minimitzar les ideas que ronden el tema del suïcidi. Perquè la tàctica de l'agressor apunta justament aqui, el crim perfecte.

 *Traducció: Nydia Tremoleda