“EN DEFENSA PRÒPIA”. EL CRIT DE MOSSÉN CINTO
Escriure sobre en Jacint Verdaguer "Mossén Cinto" (1845-1902) és un atreviment pel qual em vull excusar abans que llegiu cap més línia. Considerat el “poeta de Catalunya” i el “pare de la Renaixença”, tant la seva obra com la seva vida han estat objecte d'estudi minucios pels millors especialistes.
Hi ha, però, un motiu: he pogut llegir l'edicio de "En defensa pròpia" a cura de Narcís Garolera (1) i publicada arrel del centenari de la mort d'en Verdaguer. I penso que els articles d'en Verdaguer, publicats ara fa més de 100 anys, descriuen amb absoluta actualitat un procés d'assetjament.
Presuposo que la majoria de persones que llegiran aquest article, com jo mateixa fins ara, tenen una imatge molt parcial del poeta. Per tant recolliré 4 dades bàsiques per situar-nos i miraré de ser meticulosa amb els link per qui vulgui aprofundir.
1. UNA PINCELLADA A LA BIOGRAFIA DEL PROTAGONISTA.
La podeu trobar, entre d’altres aqui . Us transcric l’essencial:
Jacint Verdaguer va nèixer a Folgueroles (Osona) l’any 1945, en una familia pagesa. Als 10 anys ingressa al seminari de Vic i l’any 1870 és ordenat sacerdot.
De ben jove comença a escriure i assaja diversos gèneres literaris: comença a ser conegut en determinats cercles.
A partir de 1874 i per tal de guarir-se d'una malaltia que patia, passa dos anys fent el trajecte d'Espanya a Cuba, com a capellà de vaixell de la companyia transatlàntica d'Antonio López, futur marques de Comilles. El 1877 entrà al seu servei com a capellà de família i sis anys més tard li és confiat el càrrec d'almoiner. Durant més de 15 anys visqué al palau de Comilles -palau Moja-a Barcelona.
El mateix 1877 guanya el premi extraordinari de la Diputació als Jocs Florals de Barcelona amb el poema èpic l'Atlàntida, la seva obra més coneguda conjuntament amb Canigó, publicada l'any 1885.
El 1886, de tornada d'un viatge a Terra Santa ..."sofrí una crisi espiritual que li provocà un desig de purificació i d'ascetisme. A partir de 1889 entra en contacte amb vidents i practica exorcismes... el marques de Comilles decideix prescindir dels seus serveis i, amb els bisbes de Barcelona i Vic planeja el seu trasllat a la capital d'Osona amb el pretext d'una cura de repós". Del 1893 al 1895 viurà, confinat, al Monestir de la Gleva.
L'abril de 1895 fuig del seu captiveri a la Gleva i s'instal.la a casa la familia Duran. El Bisbe de Vic ho interpreta com un acte de desobediència i demana que sigui detingut. Pocs dies després Verdaguer publica el seu primer article-denuncia a la premsa. Com a conseqüència el bisbe el suspen "a divinis", és a dir, li prohibeix d'exercir les funcions sacerdotals. Les denuncies de Verdaguer a la premsa continuen fins al 1897 i s'apleguen en el text que es coneix com a "En defensa pròpia" i que comprèn les dues sèries d'articles publicats als periòdics: "Un sacerdot calumniat" i "Un sacerdot perseguit"
Jacint Verdaguer a l'època de la seva estada a la Gleva
"L'escàndol fou clamoros. El cas Verdaguer esdevingué el centre d'interessos socials i polítics oposats". A la fi de 1897 Verdaguer escriu un article de retractació i el gener de 1998 se li concedeixen novament les llicències sacerdotals".
Visqué els darrers anys a Barcelona. Morí a Vallvidrera el 10 de juny de 1902 i "fou enterrat enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya".
És autor, entre d'altres, de l'Atlàntida, Idilis i Cants Místics, Canigó, Roser de tot l'any o Flors del Calvari. Aquí hi trobareu la seva producció completa.
La seva popularitat no és casual: entre d'altres és l'autor de poemes com "L'Emigrant" o "El Virolai".
2. UNA GUIA PER NO PERDRE'S ENTRE ELS PROTAGONISTES SECUNDARIS
JACINT VERDAGUER: És el nostre protagonista. Mossén i poeta (encara que segons alguns també pare de la prosa moderna en català). Ja n'hem parlat.
MARQUÈS DE COMILLES: primer el pare, Antoni Lòpez, i després el fill Claudi Lòpez. És a casa seva que Verdaguer exerceix com a capellà de familia i almoiner. Antoni Lòpez s'enriqueix extraordinàriament a Cuba amb el tràfic d'esclaus i s'instal.la a Barcelona a la seva tornada. Entre d'altres és fundador de Compañia Transatlàntica, Compañia de Tabacos de Filipinas, Compañia hullera española, Caminos de hierro del Norte de España, i el Banco hispano-colonial. Els Comilla són considerats, conjuntament amb la familia Güell (el seu gendre) de les grans fortunes d'Espanya. Si voleu més dades sobre com van fer fortuna podeu consultar aquest article .
En Claudi López va passar per mecenes i sant: Franco en va proposar la beatificació. Aquest link (que reprodueix un text del 1953) es per llepar-se'n els dits:
Claudi López, Marques de Comilles
MARIA GAYON, MARQUESA DE COMILLES: esposa de Claudi Lòpez. Un personatge a qui M. Arnús en el seu article , o Isabel Clara Simó en la ficció atribueixen un paper en "la desgracia" de Mossén Cinto.
JOSEP MORGADES I GILI: Bisbe de Vic (1882-1899) i superior jeràrquic de Mossén Cinto. Fou qui coronà Verdaguer "poeta de Catalunya". També és qui, anys després, el suspengué a divinis i en demanà la detenció. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Seguí la linea social de Lleo XIII.
JAUME COLLELL: Amic íntim de Verdaguer fins l'any 1895. Canonge a Vic. Poeta i escriptor. Es la persona que intenta des del primer moment allunyar Verdaguer del grup de "l'Oració" on es practiquen els exorcismes.
JOAN GÜELL: Cosí, ajudant i successor de Verdaguer en el càrrec d'almoiner al Palau de Comilles. Decepcionarà profundament Verdaguer.
FAMILIA DURAN: Sembla que el lligam amb els Duran comença amb una promesa feta al cap de familia en el seu llit de mort, de no abandonar-los i ocupar-se'n . Vinculats al grup de l'Oració. És la família amb qui viurà al fugir del monestir de la Gleva. La relació de Verdaguer amb els Duran serà objecte de tot tipus de suspicàcies.
NARCÍS VERDAGUER I CALLICÓ: Advocat. Cosí de Mossén Cinto. Verdaguer li atribueix, entre d'altres maleses, la confiscació dels fons recaptats en subscripció popular per al seu manteniment.
3. EL MOMENT HISTÒRIC
Aquí podeu trobar una cronologia de la època fàcil de llegir:
En qualsevol cas, recordar que l'època està marcada per la pèrdua de les colonies, les grans migracions urbanes i l'esclat del moviment obrer. El mateix any que Verdaguer es desterrat a la Gleva esclata la bomba del Liceu, pocs mesos abans s'havien redactat les "Bases de Manresa" i estem en plena crisi de la filoxera.
4. "EN DEFENSA PRÒPIA"
Coneixem amb aquest nom el conjunt d'articles/denuncia publicats per en Verdaguer a "El noticiero universal" i el diari "La Publicidad". El primer escrit (el comunicat publicat al Noticiero Universal) és del 17 de juny de 1895, tres dies després de que la policia comparegués a casa la familia Durán per detenir-lo: "demano justicia i protesto davant la llei, davant la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fí, aquest pobre sacerdot" (2) La resta van ser publicats a "La Publicidad" en dues tongades, l'any 1895 ("Un sacerdot calumniat") i 1897 ("Un sacerdot perseguit")
Verdaguer, en aquesta sèrie d'articles, fa una cosa intel.ligent i meditada: explica pausadament qui és, què ha fet i què ha passat. No és un estirabot: és la necessitat de "defensar-se" públicament. I això ho fa després de més de dos anys de desterrament a la Gleva i d'haver estat titllat públicament de boig. Utilitza la única possibilitat que té al seu abast: l'ópinió pública. Els articles van tenir un ressó increible (imagineu-vos un capellà de l'època denunciant el seu cas en diaris laics i liberals).
4.1 ELS MOTIUS DE LA CAIGUDA
El mateix Verdaguer ens els explica: "Deien que em deixava enganyar com un beneit, que anava a empobrir la casa (es refereix al palau de Comilles) amb tanta caritat; que amb les almonines (...) sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba d'or (...)que havia arribat a resar els exorcismes (...) que volia fundar una secta" (3).
El palau Moja, a les Rambles de Barcelona (casa dels marquesos de Comilles)
Evidentment, sobre els motius de la caiguda trobarem d'altres versions ben diferents.
Transcric un parágraf de l'article publicat a La Unión Católica que recull també Narcís Garolera: "El gran poeta (...) ha tenido la desgracia de sentir fatigado su cerebro, efecto sin duda, de los excesos de trabajo (...), y en su enfermedad, en la que no entran para nada la conciencia individual ni la voluntad libre, está experimentando todas las tristes consecuencias de una preocupación fantástica de persecuciones por parte del Sr. Obispo de Vich y del señor Marqués de Comillas, quines precisamente le quieren de un modo entrañable. (...). Este es el fondo íntimo de los hechos, y no somos hoy más explícitos; pues (...) toda prudencia, toda la reserva y toda la discreción nos parecen pocas (...) el silencio es la conducta más caritativa cuando se trata de una enfermedad y de una desgracia (...) (4)
Però ara, no ens interessen els motius (àmpliament i llargament debatuts pels especialistes) sinó una cosa molt senzilla: mai, ningú, sota cap concepte o circumstància ha de ser objecte d'assetjament. I això ho explica molt bé en Verdaguer, amb aquestes paraules: "Al passar la porta se'm podia haver tancada honestament amb qualsevol motiu, sens entregar-me lligat i indefens a l'horrible pastura de les males llengües i a les suposicions sempre malèvoles (...) Més com no hi havia hagut orelles per escoltar-me, ni pietat ni cor per condemnar-me, no havia d'haver-hi espera ni prudencia per castigarme" (5).
El que ens interessa ara es veure si Verdaguer va ser assetjat i fins a quin punt les "tècniques aplicades" obeïen a una estratègia al servei d'un objectiu: destruir l'home públic (i de passada l'home home)
Algú potser pensarà que és una frivolitat dir que "no ens interessen els motius". No és una frivolitat. Simplement, no és l'espai per fer-ho. I, d'altra banda no és essencial fer-ho. Com a justificació d'aquesta afirmació us transcric el punt 4 dels fonaments de dret de la sentencia 374/2002 del Jutjat Social 2 de Girona:
"Algo si se puede afirmar desde el primer instante, y esto es que su complejidad -es refereix a l'assetjament laboral- impide acercarse con tino al problema, si no se ha estudiado o al menos leído sobre la cuestión. Si así no se hace, es fácil escuchar expresiones como “es un problema del trabajador que es débil de carácter”, o todos somos victimas de mobbing en el trabajo” u otras similares, que se encuentran en las antípodas de la cuestión que aquí se debate. Es previamente por esta dificultad, y por su novedad, por lo que procedo a detenerme de forma excepcional en su explicación, en la convicción de que su comprensión resuelve la litis y despeja las posiciones de asombro de la parte demandada apreciadas en la Sala de vistas.
La imagen de un individuo exultante en su poder, sin escrúpulos, que utiliza a los otros para satisfacer su interés, y que lo hace mediante un hostigamiento sistema por medio de alusiones, descalificaciones, desconsideraciones., no es de ahora y por lo tanto, no estamos ante un fenómeno nuevo, sino ante una concienciación nueva del fenómeno"
4.2 LA CAIGUDA
El cas és que Verdaguer perd el seu càrrec al servei del Marqués de Comillés el 1893 i, amb l'excusa que està malalt és enviat, primer a Vic i després al monestir de la Gleva, on viurà, en silenci i resignació, dos anys.
En silenci i resignació, és un dir. Perquè en aquests dos anys escriu poemes com aquests:
"Que n'hi ha d'ulls envenats
que may se veuen la vena!
¡Que n'hi ha d'encadenats
que no's troben la cadena!" (6).
O bé aquest altre:
"Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes mas delicia.
Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero (7)
En qualsevol cas, sembla que després de 2 anys de captiveri a la Gleva, Jacint Verdaguer perd la resignació i fuig a Barcelona: el seu primer comunicat de denuncia es publica a El Noticiero Universal del 17 de juny del 1895.
4.3. ELS ASSETJADORS I ELS TESTIMONIS MUTS
Quan fuig de la Gleva, busca refugi a casa de la familia Duran. Es citat per tres vegades davant tribunals eclesiàstics, sotmès a seguiment policial i intentat detenir. Posteriorment és suspés "a divinis" pel bisbe Collell, amb la qual cosa se'l priva de tot mitjà de subsistència.
Deseada Duran amb les seves dues fills i el seu fill
Sembla que aleshores en Verdaguer encara no ha entès d'on prové la seva "desgracia": encara està convençut que el Marquès de Comilles "està mal aconsellat" (8) i acusa molt directament algunes persones que pensava amics, els que ara anomenariem assetjadors secundaris i testimonis muts :
"...no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me, amics que fan el paper de Judes, i parents que fan el paper de Caín" (9)
"Un de mos companys que em deu el pa que menja, al veure la pedregada sobre meu em girà l'espatlla passant-se'n amb armes i bagatges a mes acusadors; i amb tan bon atiador i amb la nova llenya qye es posà al foc, arribi a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent..." (10)
I encara, referint-se a Narcís Verdaguer i Callís, escriu això:
"No havia entrat encara en la lluita qui, havent rebut més bé i majors proves d'estimació de mi, m'ho havia de pagar organitzant-la i diriginat-la com a advocat i cap de colla, acostant els elements dispersos i reclutant-ne de nous, especialment entre persones benvolgudes, per enfonsar-me" "Ell es l'atiador del foc terrible d'injuries i maledicencies que ha estat a punt de devorar-me" (11)
No obstant això, i ja a l'any 1897 denunciarà púbicament com a protagonistes de la seva caiguda el Marques de Comilles i el Bisbe Morgades: "Se m'ha acusat de malagraït als beneficis del marquès i del senyor bisbe. ¿Qué seran los maleficis si califiquen de benefici lo que volien fer-me, i això plovia sobre el mullat de dos anys de desterro? Si són aqueixos sos beneficis, no vull pas ser beneficiat; que guarden son bé i sa caritat per un altre. Tant lo pròcer com lo prelat han dit i fet dir fins ara que em tenen afecte i que m'estimen tant. ¿Quin afecte és aqueix que no em deixa viure i em martiriza cada dia amb un nou suplici?" (12)
4.4. L'ASSETJAMENT. EN LEYMANN VA QUEDAR CURT
A "En defensa pròpia" Verdaguer no s'extén en detalls sobre l'assetjament patit. Ens explica algunes coses, i sobretot algunes sensacions. Començarem per aquestes darreres:
"...l'horrible realitat de veure'm pres sense cap delicte, jo mateix em capfique, s'enterbolesca mon enteniment i queden justificades les violencies sabudes i les ignorades, per poder respondre demà a mos defensors: -Ara veieu si teniem raó de tancarlo" (13). Paradoxa
"A un gos no se'l desterra, però se li fa una cosa pitjor: se li diu que és foll: <<Si vols mal a un gos, digues que és rabiós>> (14). Menyspreu. Se'l titlla de boig.
Quan parla de tot alló que li va passar, ho fa així: "De tota manera, me'n començaren a venir, al principi, de petites; després, de més grosses" (15) . Subtilitat.
"Ma presó era, doncs, -es refereix a l'estada a la Gleva- àmplia, espaiosa, plaenta (...). Més al cap i a la fi era desterro..." (16). Aïllament.
"... deien (...) que jo estava dement, fent rodolar i crèixer la trista nova per Barcelona, València i Madrid..." (17). Difamació.
"Jo vegi que una cadena invisible m'anava lligant i estrenyent per totes bandes, no deixant-me obert altre camí que el de la reclusió..." (18). Impotència.
"Després de les gràcies, molt plana, suau i amorosament se'm digué que jo treballava massa: que em convenia reposar un xic, (...) que el senyos Bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vic si volia passar-hi un parell de mesos..."(19). Engany.
Proves tangibles de l'assetjament?.Proves d'aquelles que avui demanen els jutges? Intentem-ho en base a "En defensa propia":
-se l'"acomiada de la feina". Perd la seva plaça d'almoiner i capellà de família a casa del Marquès de Comilles després de 18 anys de servei.
-amb la feina, perd el seu lloc de residència.
-per aquest mateix motiu, ha de deixar la diócesis de Barcelona i retornar a Vic (de fet és el bisbe Morgades de Vic qui li "aconsella" de tornar atès el seu "estat de salut").
-se l'envia "lluny de biblioteques on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos manuscrits".
-se l'intenta ingressar a l'Hospital de capellans (un centre per a malalts crònics i mentals).
-la reacció a la seva "revolta" (publicant els articles de "En defensa pròpia") té com a resposta una amenaça d'excomunió i una suspensió real de funcions com a capellà.
-el fet que convisqui amb la familia Duran al seu retorn a Barcelona, després de fugir del captiveri es novament penalitzat: seguiment polícial i ordre de detenció.
-deixa de forma part del cercle lletrat: ja no serà cridat per participar en jurats literaris ni consultat com a expert.
-s'enbarguen les seves obres.
-es bloquejen els diners recollits per suscripció popular en recolçament a Verdaguer.
-amb l'excusa de fer una nova edició de les seves obres -que no s'editarà- es retiren del mercat les edicions anteriors.
-un cop s'ha retractat públicament, se li ofereix un nou destí, econòmicament insuficient per viure. És a l'esglesia de Betlem: just davant del palau de Comilles, a l'altra banda de les Rambles. Casualitat?
-¿¿??.... i quantes més que en Verdaguer no ens explica???
4.5. ELS METGES
L'allunyament inicial d'en Verdaguer de Barcelona i el seu "desterrament" es justifica perquè s'està tornant boig: "Pel mes de maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traidorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut que, gràcies a Déu, no necessitava remeis" (20)
De fet, se li diagnostica una "anèmia cerebral" ¿? deguda a un excès de treball intel.lectual.
L'Oriol Casassas, en el seu article transcriu dos documents de la època. El primer es publica el setembre del 1895 al Noticiero Universal, signat pel metge Pere Manaut: "Reclúyasele en una casa de curación ... pues el principal remedio terapéutico es el aislamiento, y déjese que las duchas, el bromuro y el cloral arreglen su estado frenopático".
El segón és un dictamen mèdic que emeten 11 eminents especialistes a instàncies del propi Verdaguer i que es publica l'octubre del mateix any a "La independencia médica": "Psíquicamente el Rdo. Jacinto Verdaguer es evidente para los firmantes que su inteligencia funciona con cabal integridad. Que en cuanto a facultades éticas y morales, a la par que atesora elevadísimos sentimientos altruistas, es muy emocionable, y sobre todo, posee escasas energías". Us sona?
5. EL DESENLLAÇ
Diuen que "el poeta de Catalunya" va viure miserablement després de la seva tornada a Barcelona.
L'any 1898 va publicar la seva retractació: li havien guanyat la partida. Demana "perdón a su Divina majestad". Però tanmateix, va continuar vivint amb la familia Durán, molt lluny d'aquells Marquesos de Comillas que ja feia uns anys feien vida a Madrid.
Va morir relativament jove, envellit prematurament diuen, el 10 de juny del 1902, ara fa cent-i-un anys i quan en tenia 57. I també diuen que, al darrer moment va tornar a ser rebel: en 24 hores va dictar dos testaments. Potser jugava la darrera carta.
Jacint Verdaguer al llit de mort envoltat pels metges
També es diu que va ser enterrat "enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya". La difusió de la seva història a través dels articles de "En defensa pròpia" va tenir ressó a l'opinió pública, però tanmateix no va aconseguir aturar l'objectiu: la destrucció de l'home públic (i de passada i sobretot de l'home home)
6. DESPRÉS DE LA MORT
Transcric part d'una carta -reproduïda per en Josep Badà (21)- escrita per Jaume Collell, amic de l'ànima d'en Verdaguer (amic de l'ànima just fins l'any 1895 quan Verdaguer comença a publicar "En defensa pròpia"), 15 dies després de la mort del poeta:
"Tu dius -s'adreça al Dr. Feliu- que s'ha de rehabilitar al sacerdot; ho veig difícil, si s'ha de dir la veritat. Si poguéssem tenir, tu per tu, una llarga enrahonada, te contaría coses ab les quals rectificarias lo teu concepte de que.l gran poeta era una gran criatura. Hi havia dessota de aquell misticisme, en los últims deu anys, un fondo de supèrbia, y supèrbia de la més refinada, que a mi m'espantava ja abans de la definitiva cayguda....
"...els honors que li havien fet els masons, ell se'ls havia procurat sense cap escrúpol, no retractant-se may de lo que havia escrit en "La Publicidad", no desautoritsant may, ni ara en la darrera malaltia, lo que.ls masons del "Diluvio" y.ls llibertaris de "Joventut" y altres anàven dient del seu calvari.
No crec que hi hage res en lo últim testament ¡padró d'ignomínia! respecte a l'encrrech de revisar-li tu los dos llibres que exiren sense censura eclesiàstica.... Tinc indicis suficients per témer que la propietat de les obres passarà a mans dels masons... No et dich res més, perque.l cor me fa mal".
Josep Badà, després de transcriure la carta afegeix: "A partir de 1903 Collell "retrobarà" l'amic i dedicarà molts treballs a "recuperar" la seva figura. El perill dels exorcismes i de reviure altres escenes havia quedat lluny; ara només restava el "poeta nacional de Catalunya" del segle XIX.".
Les cometes dels verbs retrobar i recuperar no són meves....i us asseguro que en Josep Bada no és gens sospitós de ser massó!
Nydia Tremoleda
Barcelona, maig del 2003
PS: Ara he tingut un dubte. No puc jurar que en Josep Bada no sigui un terrible massó del segle passat. Jo estic convençuda que és el mateix professor que, a la Universitat de Barcelona i amb l'assignatura "Història de les esglèsies cristianes"em va fer disfrutar. I que és l'orígen d'una anècdota que he explicat mil vegades a parents i amics: un vespre de fa molts anys va sonar el telèfon de casa. Era en Bada que m'avisava que l'endemà no podría fer la seva classe habitual de 8 a 9 del matí, a la qual jo assistia. En aquell moment i tal com funcionava la universitat, aquesta telefonada no em va semblar només un luxe sinó una mostra de respecte que encara recordo.
Gràcies Bada si eres tu.
I gràcies també a en Miquel Alonso pels seus comentaris i suggeriments.
NOTES
1. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia". Edició de Narcís Garolera. Tusquets editors. Barcelona 2002
2. Comunicat adreçat al director de "El Noticiero Universal"
3. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat V"
4. Article publicat a "La Unión Católica" el 7 d'agost de 1895
5. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat VI".
6. Jacint Verdaguer. "Roser de tot l'any. 19 de desembre
7. Jacint Verdaguer. "Flors del Calvari". Sum Vermis
8. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat I"
9. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat I"
10. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat V"
11. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat VII"
12. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot perseguit II"
13. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat I"
14. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat I"
15. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat IV"
16. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat VI"
17. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat VI"
18. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat VII"
19. Jacint Verdaguer: "En defensa pròpia. Un sacerdot calumniat V"
20. Jacint Verdaguer. "En defensa pròpia". Comunicat adreçat al director de "El Noticiero Universal"
21. Joan Bada. "Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions". Editorial Barcino. Barcelona 2002
LINKS
Si voleu saber més coses d'en Jacint Verdaguer només cal que teclegeu el nom al google: obtindreu 7.230 resultats. Jo ara us relaciono els que he consultat, a partir dels quals podeu trobar-ne d'altres:
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jverdaguer/ la pàgina de la Universitat Oberta de Catalunya dedicada al poeta.
http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/ pàgina creada i mantinguda per en Miquel Alonso.
http://www.anyverdaguer.com/AV/cat/ la web oficial creada amb motiu del centenari de la mort d'en Mossén Cinto.
http://www.gencat.es/bc/expo_verdaguer/ mostra virtual "Verdaguer. Un geni poètic"
http://www.epdlp.com/verdaguer.html una pàgina sobre el poeta escrita en castellà.
http://www.xtec.es/~jducros/Jacint%20Verdaguer.html pàgina de la xarxa telemàtica educativa de Catalunya
http://www.escriptors.com/autors/verdaguerj/bibliografies.html de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana
http://www.uvic.es/verdaguer/ aquesta és la pàgina de la Universitat de Vic
http://shylock.uab.es/societatverdaguer/ pàgina de L'Associació Verdaguer
